El perquè d’una foto (o no)

(…) Que si la foto del mort de Lorca si…Que si la foto de Lorca no, que si twitter, que si el Pedro Jota, que si els lectors (…)

Doncs no. A l’Ara no surt la foto…. Perquè treure-la o no només respon a un tipus de narrativa gràfica. Perquè tot i ser “la foto” no ens ve de gust la polémica, ni el sensacionalisme. Perquè posar aquesta o qualsevol altre no varia substancial-ment el contingut periodístic. Perquè el dire em va  demanar  a mi. Perquè li deixem a les teles el plaer de retransmetre en directe esperant viure una rèplica! (uAAuuuu!!) (…)

Perquè tot i pensar que tenia de haver-la posat i no haver escoltat ningú; tot i pensar això estic feliç d’haver canviat la foto a l’últim moment. Perquè som l’Ara i fem el que creiem nosaltres (sempre)…. Perquè tant se val… Ja estem fent el diari de demà.

Tot està per fer

Que divertit el matí d’ordinador, frankfurt i coke… I és que feia tant que no perdia unes hores amb l meva petita pantalla de 10’… I navegar i tafanejar…I veure que tot està per fer…Que  un tal Raffaele Bendandi diu (va dir) que avui desapareixerà Roma (…) I el Duran diu que la Salgado és “un mur”… I fa calor, i una gata en cel maula al terrat del costat, i un gos està molt esvarat per que la sent maular i encara em queda una estoneta per anar al diari i això em fa feliç i enyoro a la nena, però avui és una enyorança “bona” (…)

La gran guerra…

(…) llegeixo  bla bla bla del Mou i la cort de merda que li segueix el joc (…) Per descomptat que llegir coses sobre la I guerra guerra mundial és molt més interessant. Fins i tot es podria llegir el que fos… Noveletes o novelotes… noticietes o noticions…Tant se val. Qualsevol cosa és mes instructiva i interessant que la merda que deixen anar per la boca aquests freaks i el seu sequit de freaks (…) Fins i tot jugar a futbol o mirar futbol és més interesant que mirar i discutir les rodes de premsa d’uns imbecils (…)

A la gran guerra van inventar-se la almabrada d’espines per defensar les trinxeres… Llexeixo a “La belleza y el dolor de la batalla“, que va arribar a haver-n’hi més de 10 tipus diferents (…) El que jo deia. Qualsevol cosa (QUALSEVOL) és més interessant que les mentides del Mourinho. I tot i això, aquí estic jo cada dia (i ja en fa tres) seguint les evolucions del tema a la tele, el diari i la radio (…) Espero que la historia (i els historiadors) tinguin un pel més de criteri que jo al triar els temes de que parlar… I escriure.

carbó de pedra

Quina setmana (…) Si tingues temps per recordar-me de totes les coses que aprenc o les que visc!…Si la velocitat de la vida i la feina no hem fes oblidar-me de tot (…) Del David, i lo difícil de la seva vida amb 9 anys i una paràlisi cerebral, de la Guille; Una mena de Efesto però en dona…Potser la germana petita d’Efesto… Vivint envoltada de foc,gats,aire,aigua i ferro (…) i les classes magistrals de català que envia el pla per e-mail… i la paciència. La paciència que he apres que haig de tenir…I tractar d’estar content intranquil…I tot el que m’ensenya cada dia l’Emma (…) No vull oblidar el que és una bomba cluster, no els tipus d’alambrada de punxes que hi havien dirant la gran guerra… No oblidar que amb el martell pico bé (o això m’ha dit la Guille), ni que és la hulla… A veure si aquesta setmana no és tant ràpida i serveix per no oblidar-me de tot això…

7 minuts

(…) la meva tele és plena d’estranys opinador que en saben de tot… I apareix l’Stoichkov que resulta que es disputa amb el Canut ¡ una tal no se que, a veure qui en sap més de premsa del cor (¿?). Un gran coneixement en deu tenir el Hristo, deu haver-li quedat d’aquella vegada que van segrestar al pare del Romario i un munt de periodistes esperaven al Camp Nou i ell va fotre d’osties a un col·lega d’un diari esportiu (que no va poder denunciar-ho per que el seu diari es va acollonir!).

I ara surten  un munt d’idiotes que repeteixen no se que d’un cafè del ZP… I un actor que han fet una peli senzillesta (potser 7 minutos)  i tonta però parla dels seu paper com si fos una exercici de psicoanàlisi i introspecció més enllà de les fronteres conegudes (…) I tots es van quedant a la meva tele. Cada dia costa més no veure’ls (fins i tor si miro molt d’aprop, dins dels tubs, em sembla veure trocets d’americanes i camises enganxats… Ostia. Si m’apropo molt em fa pessigolles a les pestanyes…

cinquante cincampari

Tinc festa (avui tinc festa)… Una “D” al calendari de Desembre de la Estrella… Podria haver-nos demanat que hi poséssim “F” o “LL” però va preferir “D“… Tant se val. És igual de difícil de entendre, aquest calendari (No d’omplir-lo, però sí de entendre-ho). Tant se val. Al cap i a la fi és festa… I ja van dir-ho els Pogues (també d’una manera un tant incomprensible)… “I am francisco vasquez garcia, I am welcome to almeria, we have sin gas and con leche, we have fiesta and feria, we have the song of the cochona, we have brandy and half corona, and leonardo and his accordione, and kalamari and macaroni Come all you rambling boys of pleasure and ladies of easy leisure, we must say adios! until we see almeria once again. There is a minstrel, there you see,and he stoppeth one in three he whispers in this one’s ear “will you kindly kill that doll for me” now he has won cochona in the bingo all the town has watched this crazy gringo as he pulls off the dolls head laughing and miraldo! throws it’s body in the sea. El veinticinco de agosto abrio sus ojos jaime fearnley para el bebe cinquante cincampari y se tendio para cerrarlosy costello el rey del america y suntuosa cait o’riordan nor vompere mis calliones los gritos fuera de las casas” (…) Festa

Historia

Ja va dir-ho un dia (de fet va dir-ho un munt de vegades) el Dire -“estem vivint un moment històric”-. I tant! (…) ara ho veig!… Ara que em descomprimeixo una mica el cap comença a fer-me repas i a ordenar fragments… Els riures escassos en mig de la tensió. Un Tiger (de nit) camí de la rotativa. Olor de tinta. Paper mullat. Una portada preciosa. Mal de cap. Calor als ulls (…) Moltes mes coses… unes Moritz, una que plora, un que pren Tranquimazín, una muntanya de paper, la Yolanda, la Vanessa, Cristina, Cesc, James, Inés, Ricard, jordi, Pere, Christian, i tal i tal i tal i tal (…)

Me estoy quitando

Ja ho van dir ells… Solamente me pongo de vez en cuando (…) I sembla que tornen els tancaments. Tornen les tantes de la nit a una redacció. I l’emoció de saber que l’endemà res no val. Que tot comença de cero (…) Torna tot… I jo me pongo de vez en cuando (…) Ara és de vez en cuando. A partir del 28 el vez en cuando serà diari (…) I cóm li explico a l’Emma? Com li dic que ja no passa tardes senceres amb el papi? com aguanto? (¿?) Li explicaré. Quan sigui més gran li explicaré que el papa és aixo el que sap fer… Que és això el que li agrada, el que ha fet sempre (…) Que així va conèixer la mama (¿?) O no…Potser millor no explicar-li res. Només faltaria que volgués ser periodista!.

Ja em puc morir (com qui diu)

Una mica d’aquí i una mica d’allò. Moltes coses i cap nexe comú. tot es barreja. Mil fragments que el cap no ordena. Tot són experiències. Tot molt intens… Ara visc molt intens. Concentrat. Moltes emocions i molt ràpides (…) I no paro de pensar en l’Emma. De bon matí… Aprenent a ballar rock (…) I els mil i un merders a la feina (…) I un director de diari que dina amb fotògrafs (ara ja em puc morir tranquil!)… I converses de càmpings. I torno a pensar en l’Emma (…) m’assebento que la mare del Melcion està molt i molt orgullosa del seu fill (què deu fer  l’Emma…) Més (massa) coses . Ara ja gairebé em perdo… Òsties. Em sento molt bé. Molt útil… I per fí l’Emma…També depressa. Sopar i dormir que està molt cansadeta.

L’H

Ni cinc minuts des-de casa i ja sóc a L’Hospitalet. Amb un txixarra de 75 cc. Com quan era jovenet (…) 3ª… 4ª… Els semàfors m’ajuden. En un plis deixo enrere casa l’Alfonso, la Farga i el carrer on vivia la meva primera nòvia (!). Ara toca la súper corba davant del Metro Torrassa… La Vespa bota que no vegis. Trepitjo fre de darrera (…)  La pujada de Montseny. La baixada. El que va ser el Cine Romero (On jo vaig veure totes les pel·lis de Bruce-Lee i Bud Spencer)… Passo per davant de la que va ser la meva primera casa, el meu primer carrer, la guarde, la botiga del sr. Jesús, la perruqueria del “mariquita”,  i a punt estic de parar a comprar un Bony o una Pantera Rosa a la Granja Vallejo! (…) Ara ja és un moment… Madrid, Berlín,París, Viladomat, Borrell… Ja sóc a la feina (…) Què estrany em sento… No sé si és perquè porto una moto dels 80, perquè passo per on passava fa 20 anys o perquè (Ara sí. Per fi) tinc una Vespa.