Una merda de café

Siesta. Essaouira. 1998. (c) Xavier Bertral

Wake up. Barcelona. 2000 (c) Xavier Bertral

La meva bona amiga, Asther  i jo, quan ens varem conèixer, cap al 1995, i ella encara vivia a Badalona (amb els seus pares), tenia un gat (que encara viu amb ells)… El Chispi… Era un cabronás (de bon rotllo)… Una època li va donar per fer servir el llit de l’Asther com a caixó de sorra…Amb el cabreig pertinent per part d’ella…

(…)

No és l’únic cas que conec. De fet, a mi també se m’ha cagat un gat al llit. Va ser la gata de l’amic Pere, la Crema…L’ època que vaig compartir pis amb ell, va fer-ho un parell de cops… I un parell de pixades de propina (La mare que la va parir!).

A part d’Això, la meva relació amb les caques de gat sempre ha sigut excel·lent… Alguna època amb menys ganes de canviar la sorra que d’altres, però res a dir.

(…) Millor relació amb les caques de gat te mister David Cooper… Que s’ha inventat un café que conté caca de gat(¿!)

(No tinc paraules)… Bé si que en tic dues… Snob i freak (en el seu idioma)