El passatger (1ª postal des de la fonda)

 

 

De vegades les coses venen de cop (de vegades no) (…) I començo feina. I mai “començo” va tenir tant de significat… Començo jo i comencem molts. farem un diari… L’Ara (…) I ” La fotosíntesi”  tindrà una segona vida (…) A la Fonda Almayer (…) I avui em sento el passatger (de l’Iggy), aquesta nit sóc el passatger. Em quedo sota el cristall. Miro la meva finestra tan brillant. Veig els estels sortir . Veig el cel brillant i buit. Sobre el cel esquinçat de la ciutat. I tot pinta bé aquesta nit. I  Canto la  la  la  la  la la la la  la la  la la la (…)

A la cuina (del sr. Balmón)

Doncs sí. ja ho te això d’Internet. Qualsevol pot linkar-te i creuar-se  al la vida. De sobte algú entra a casa teva (i ja està) (…) I el meu alcalde avui em troba a la seva cuina, amb un cafè a la ma (tranquil·lament) preguntant-li perquè si ell celebra tant el comerç de barri, el famós barri gairebé no te botigues (excepte mil basars xinesos)… Perquè ja no tinc videoclub, papereria, ni quiosc… Perquè quan baixo la rambla tot son bancs (…) I ja de pas, ja que estic a la seva cuina, també li preguntaré perquè al carrer on el PSC i ERC tenen dues precioses seus,   al costat d’ un col·legi, per les voreres no hi passa un carret de nen, ni un carret de la compra, i perquè està sempre ple de cotxes en doble fila i el paviment aixecat, i la seu del seu partit, te un gual davant d’un descampat (de merda!) (…) Ja veus, perques de ciutadà que se t’ha ficat a la cuina (…) Per cert.  Està força bé el llibre que llegeix l’Alcalde!

Trilogia

Trilogia cua. Negrito . Barcelona 2009 (c) Xavier Bertral

Robert Anton Wilson – primer cop que l’escolto- va escriure La trilogia del gat de Schrödinger… The Universe Next Door, The Trick Top Hat, i The Homing Pigeons (VO) (…) Si que hi ha gent que ha escrit trilogies de gats (…)

També hi ha una web -comercial- que es diu My three cats… I una preciositat de Blog que parla de tres gats… I em fa feliç haver-lo trobat. És una meravella irlandesa. És cent per cent Irish (amb el que a mi m’agrada Ireland!). Un cop a Irlanda vaig veure un gat groc preciós. Sota la pluja. A Galway… Era preciós… No es va deixa fotografiar (…)

(…) Em penso que el número 3 em portarà sort… Hauré de comprar un cupó del cecs (…) Hi ha un llibre infantil que es diu Gat mig cec busca gos guia … És divertit el títol (…) I mira per on que lo del gat cec també és recurrent -i jo tampoc ho sabia- i resulta que hi ha un joc que s’anomena així… Un joc que sincerament, jo no he jugat mai.

 

L' home-gat

Bertrals. 2005

Per començar l’any amb bon peu… La Bibi m’envia un link a una preciossa Web -imprescindible- de visitar. També he rebut un e-mail per explicar-me que el Munchie s’ha registrat a Facebook… I també en la línia Internet, l’amic Paco ha penjat -amb permís- una foto meva al seu blog… Una foto de la meva estimada Leica (…) Un intens inici d’any! (…) Diuen -no sé qui, però ho diuen- que el que et passi els primers 12 dies de l’any serà una mostra de la resta… Hauré de mirar-me amb atenció el correu electrònic…

L’ home-gat

Bertrals. 2005

Per començar l’any amb bon peu… La Bibi m’envia un link a una preciossa Web -imprescindible- de visitar. També he rebut un e-mail per explicar-me que el Munchie s’ha registrat a Facebook… I també en la línia Internet, l’amic Paco ha penjat -amb permís- una foto meva al seu blog… Una foto de la meva estimada Leica (…) Un intens inici d’any! (…) Diuen -no sé qui, però ho diuen- que el que et passi els primers 12 dies de l’any serà una mostra de la resta… Hauré de mirar-me amb atenció el correu electrònic…

Xiular a les dones?

(…) Quina força de voluntat. Sempre allà. Totalment immòbil (…) I qui deu ser, ell? Amb la seva eterna presència damunt d’un fons vermell, la guitarra, el tamboret, el somriure -que no entenc- i la mà aixecada.

Ja es poden posar les piles les estàtues vivents de La Rambla… Se’ls ha girat feina (…) Aquell -senyor- és un professional? cobra? pren alguna substancia? sap xiular? (…) Cada dia me’l miro per intentar detectar algun petit canvi -No!- No n’hi ha. Una estàtua vivent perfecta. Dia rere dia… I xiular no sé si xiula (…) Però si xiula a les dones amb la mateixa eficàcia que fa l’estàtua segur que triomfarà(…) Jo seguiré mirant-me’l cada dia buscant un ull aclucat, un dit diferent… Qualsevol signe de què és humà.

 

Ostres!

Jo no sóc el noi trist i solitari – potser d’abans- I de fet no crec haver-ho estat mai -trist-.

(…) I els vostres e-mails, missatges, Blogs, m’hi han fet posar-me’n de trist collons! (…) I ara què en faig de la tristor? On la guardo, que no faci nosa (¿?)

Sort que ahir vaig anar a veure el Brunito -i el vaig banyar, donar el sopar i jugar- i els seus riures no em van deixar sentir-me trist (…) I la meva estimada – i la panxa que creix- no em van deixar ser solitari. Ser El niño ostra (…)

I sort que en el fons m’agraden els vostres missatges, i m’agradeu vosaltres -fins i tot l’Alfonso– al que no sé si li  agradarà saber, que li he ensenyat a dir als nens, “Alto como un pino… Tonto como un pepino!”.