El terrat de la tieta Nuri

El  gatet roig. Hostafrancs. 2008 (c) Xavier Bertral

Desembre 2008. (c) Xavier Bertral

Aquestes festes nadalenques son pleníssimes de gats. A banda dels Lupo, Negrito i Maitea, de sempre -amb els que dino per Sant Esteve- n’he conegut alguns mes. I sobretot un… Un preciós gatet roig que comparteix terrat i sofà amb la meva germaneta i el seu novio (…) Aquell terrat que durant anys i anys la tieta Nuri es va dedicar a mantenir a ratlla de gats, armada amb una escombra i una galleda d’aigua.(jeje) Si la tieta veiés la Marta deixant entrar els gats del terrat… I a casa (¡!)… Però bé… Suposo que preferiria gats que escarabats.

Un -d’aquells- dia qualsevol

(…) Com qualsevol altre últim dia del 2008… Com qualsevol altres dia en que jo llegeixo l’última pàgina d’un llibre que m’obsesiona (…) Com tants altres qualsevol dies de 86.401 segons de durada (…) I com qualsevol altre dia amb el nas tapat (…) Un d’aquells dies que mentre esmorzo repasso els Blogs que m’agraden… Un d’aquells dies que no truco al Fly -tot i que avui potser si ho he fet-.

Com qualsevol altre dia amb Banda Sonora dels Who. Un altre dia qualsevol de 14ºC (out) i 19’7ºC (in)… De menjar macarrons i amanida… De estar enamorat (…) Com qualsevol altre dia en què penso en gats (…) Un dia qualsevol amb un nom –31– qualsevol.

I com qualsevol altre dia qualsevol, en què em dutxo en tres minuts… Esmorzo amb cafè sol… I penso que ja no fumo… I penso en dos noms (Guillem i Emma)… Qualsevol altre dia a Cornellà.

(…) Un dia qualsevol… D’aquells dies qualsevol… Per molt que -per força- hagi de ser una nit inoblidable. I -per força- hagi de ser el més original SMS i el de la festa més divertida… Jo sé que l’oblidaré. Per sort- Segur- que demà l’oblidaré (…) I recordaré altres coses, altres nits i altres dies qualsevol.

 

Un -d'aquells- dia qualsevol

(…) Com qualsevol altre últim dia del 2008… Com qualsevol altres dia en que jo llegeixo l’última pàgina d’un llibre que m’obsesiona (…) Com tants altres qualsevol dies de 86.401 segons de durada (…) I com qualsevol altre dia amb el nas tapat (…) Un d’aquells dies que mentre esmorzo repasso els Blogs que m’agraden… Un d’aquells dies que no truco al Fly -tot i que avui potser si ho he fet-.

Com qualsevol altre dia amb Banda Sonora dels Who. Un altre dia qualsevol de 14ºC (out) i 19’7ºC (in)… De menjar macarrons i amanida… De estar enamorat (…) Com qualsevol altre dia en què penso en gats (…) Un dia qualsevol amb un nom –31– qualsevol.

I com qualsevol altre dia qualsevol, en què em dutxo en tres minuts… Esmorzo amb cafè sol… I penso que ja no fumo… I penso en dos noms (Guillem i Emma)… Qualsevol altre dia a Cornellà.

(…) Un dia qualsevol… D’aquells dies qualsevol… Per molt que -per força- hagi de ser una nit inoblidable. I -per força- hagi de ser el més original SMS i el de la festa més divertida… Jo sé que l’oblidaré. Per sort- Segur- que demà l’oblidaré (…) I recordaré altres coses, altres nits i altres dies qualsevol.

 

Com sempre

(…) Arribo tard, papa; (com sempre) amb tu arribo tard.

Tard per presentar-te la Marta, la Ruth, el Bruno… per fer-te avi, per fer-te una bona foto amb el teu germà, per estimar-te com et mereixes, per anar un dia junts al Barça… T’encantaria veure com juga aquest any! (…) El cinquè any sense tu, ja s’acaba… I jo et trobo a faltar mes que mai.

Trobo a faltar les truites de patates i la teva obsessió per les corbates i les camises. Recordes papa? Recordes la corbata que et vaig regalar l’últim Nadal?. Recordes les fotos del dia que jo feia dos anys?… I tu m’ajudes a bufar les espelmes… Amb unes patilles dignes de tu… I de mi.

Joder papa!. Per què sempre (amb tu) arribo tard?.

N211 90 Km/h

I arriba el moment de l’esprint final. Aquest any s’acaba (…) I -com sempre- ni idea d’on passaré la revetlla (…) I això no hi ha qui ho aturi…

De cap al gener de la meva 6ª Elefententreffen, a la primavera dels meus 39 anys, a tenir un(a) petitó(na). I es que tot passa tan de pressa… Però si fa una estona que va començar el 2008 (¿?)… I ja fa gairebé una any que treballo a EFE? (…)

Que complicat i que relatiu això del temps. Potser hauria de fer un esforç per mirar-me les coses amb una perspectiva nova. A veure si realment van tant ràpid com sembla (…) Perquè el que encara no tinc clar, és si el que sento són els quarts o ja fa estona que han començat les campanades.

llàgrimes de cocodril

Potser sí, que seria millor oblidar (però) No vull. Aquest cop toca disfrutar- i recordar-. I serà l’any del petitó(na). Potser serà l’any que aniré a l’atur. Potser la crisi es cebarà en mi (…) Serà l’any més feliç , sí o sí (…) I tot el viscut -les històries- seran bones. Seran records -o el que siguin-però seran part de mi (…) I ho dic -escric- avui, amb el nas sec, un jersei XXL -enorme i nou-, escoltant un Cd de Névoa -que diu “he seguit el meu destí“-. I em penso que ahir vaig sopar massa (pfff) I això tot just acaba de començar (…) I encara em volta pel cap la discussió d’anit sobre sanitat pública o privada – que va guanyar la pública- i altres coses també em volten, però com va dir aquell, això avui no toca… Χριστός γεννιέται.

El métode Salander

(…) Ha quedat totalment atrapat. El komandante Rampas ha quedat atrapat per la Lisbeth Salander… Les seves històries, els seus mètodes, el seu alias (wasp),  -fins i tot- pels seus pits nous, fins i tot la seva promiscuïtat (…) El Komandante ha quedat atrapat per un munt de coses que en principi no li agraden… Però això no importa. L’amor és céc (…) El -komandante- Rampas ha desaparegut dins les pàgines del Segon llibre de la trilogia Millennium.

El -suec- Stieg Larsson va fer de celestina, el -periodista- Mikael Blomkvist el va captivar i finalment l’escuàlida Lisbeth se l’ha fet seu (…) i ha desaparegut en un univers de paraules i misteris.

La -hacker- senyoreta Salander s’ha ficat dins del seu disc dur i ara és ella qui governa (…) El rampas no pot més que veure on el porta tot això (…) Veure on el porta “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina“, i les seves 749 pàgines.

Xiular a les dones?

(…) Quina força de voluntat. Sempre allà. Totalment immòbil (…) I qui deu ser, ell? Amb la seva eterna presència damunt d’un fons vermell, la guitarra, el tamboret, el somriure -que no entenc- i la mà aixecada.

Ja es poden posar les piles les estàtues vivents de La Rambla… Se’ls ha girat feina (…) Aquell -senyor- és un professional? cobra? pren alguna substancia? sap xiular? (…) Cada dia me’l miro per intentar detectar algun petit canvi -No!- No n’hi ha. Una estàtua vivent perfecta. Dia rere dia… I xiular no sé si xiula (…) Però si xiula a les dones amb la mateixa eficàcia que fa l’estàtua segur que triomfarà(…) Jo seguiré mirant-me’l cada dia buscant un ull aclucat, un dit diferent… Qualsevol signe de què és humà.

 

Zn (Caliente)

Terrat de Sants. 2008 (c) Xavier Bertral

El 1958 Richard Brooks va dirigir la pel·licula “La gata sobre el tejado de zinc caliente“… Sembla que la censura va considerar que “caliente” era massa per una gata i va decidir dir-li “La gata sobre el tejado de zinc”

El Terrat de casa – i les taulades del veïns-, de petit, eren plenes de gats… Vivien a la casa del costat (un jardí salvatge i descuidat)… I era pansíssim d’ocells i gats… gats negres  – ” (…) Teníamos pájaros, peces de colores, un hermoso perro, conejos, un mono pequeño y un gato. Este último era un hermoso animal, bastante grande, completamente negro y de una sagacidad asombrosa. Cuando se refería a su inteligencia, mi mujer, que en el fondo era bastante supersticiosa, aludía con frecuencia a la antigua creencia popular de que todos los gatos negros eran brujas disfrazadas.” – Va escriure l’Edgar Allan Poe

La perruquera

(…) I agafo un àlbum i miro les fotos… I jo que no he entès res durant 10 anys, ara resulta que per unes fotos ho entenc tot (…) fotos d’un pis que no conec – la Barceloneta, em diuen- I penso en el que significa, l’any, la situació (…) Ara si tinc clar perquè t’ho empasses (…) I jo que vols que hi digui -pensi-. El meu món -i el que vull pels meus- no és així (…) Jo no trago -tot i que ja he traga’t molt- no trago (…) Ni les coses son així. Per a mi les coses son l’amor, però també la dignitat i el respecte (…) I no trago.

I em penso que visc al marge d’això (…) Però només m’ho penso. Ja fa anys que em va esquitxar (mes o menys quan es va fer la foto de la Barceloneta)… I de vegades penso que ha passat molt de temps – i sí. N’ha passat molt- i que per fi estic al marge (…) I llavors sento una veu i un to que ja conec. Actituds corporals que ja conec. I merda -veig molta merda-… I per enlloc veig respecte. No se que és -tot i que sí se el que no és- (…) Alló és un mal fotògraf que fa la mateixa foto una vegada i una altra.

I collons!… Tot això em fa mal… Sort que tinc hora amb una simpàtica perruquera, amb la que puc parlar de nens i de gats (i una vegada més, oblidar tot això)… Torna a ser Nadal… Toca cantar nadales. I com diuen els Ramones -” Merry Christmas, I don’t want to fight tonight”.