Tancat per vacances (diriem)

jkljkl 

(…) I què més dir, si des de l’any passat ja hi somiava. I això que és el sisè cop (diríem que ja m’ho conec). Diríem que sempre és igual. Diríem que no sé què hi ha. Diríem que passes molt fred…. Diríem que m’encanta (…) Fins i tot els tres cilindres pistonegen diferent (diríem que la tigressa ho sap).

I collons -en cinc anys- si n’he aprés de Wind Stoppers! i de cadenes de moto, i de conducció amb neu, i de botes i mitjons, i de previsions del temps, i d’autopistes alemanyes… I fins i tot algunes paraules voluntariosament pronunciades (que diríem, no valen per a res).

I si em pregunten què té d’especial la Elefantentreffen, no sé què dir. Diríem -podria dir- que no en té res d’especial. Diríem que no ho sé… Coses que m’encanten – coses senzilles que m’encanten- com els amics, els garrons, la família Vogel, el goulash soupe, el fred, la neu, el cel, els dubtes, la por, els nervis, la insígnia, els snaps, els boscos de Bayer (…) I –diríem que- vaig en la millor companyia. El Marc, el Joan, el David i l’Eduard. Cinc motos. Dotze cilindres. 5105 cc. 431 cv (…) uns 1600KM fins a N48 48.612 E13 18.066. Tot i que diríem conec els camins perfectament.

I són vacances (vacances diferents diríem). Diferents perquè no vindrà l’amic Jordi (…) Diferents perquè sempre ho han estat… Però igualment són unes vacances (…) Diríem que marxo de vacances.

El cinc de xurros

hhjhj 

(…) Doncs sí que estic apanyat. Està clar que la sort no em somriu. Amb aquesta mà no podré guanyar mai  (…)

A veure… Sis de copes, el tres de paraigües, el cavall del rei Gaspar, un rei amb espasa i una carta amb molts xurros de colors (…) Pfff… Ho tinc negre… I aquest fa cara de tenir lligat gairebé tot (…) Només cal mirar com riu i com fa anar les cartes… Es nota que en sap. Es nota que és d’aquells que juguen a què tu no puguis fer el teu joc (…) A més juga a distreure’m… Ara em fa un petó… Ara em trepitja el cap… Ara riu d’un pedete… Ara em pren el 6 de xurros perquè li fa gracia (Pfff…) Ho tinc fomut amb aquest peça… Em penso que acumula cavalls i reis…

 

 

Extracte d’una conversa (telefónica)

(…) la historia bàsicament es tractaria de dues noies catalanes (una dissenyadora i l’altra propietària d’un restaurant de moda). Viatgen a New York a passar l’estiu al loft d’uns amics (…) totes dues s’emboliquen amb un bohemi i milionari pintor que viuria a un edifici industrial de Brooklin (…) Podríem fer una escena a la estàtua de la llibertat, una a China Town, una a Central Park, una al Moma, una a un terrat (…) Podem aprofitar elements clàssics de l’entorn… Sempre conduiran Cadillacs, menjaran hamburgueses, aniran a concerts de clarinet, veuran vi a les escales d’incendi, compraran llibres a botigues jueves (…) Podrien fer un viatge a Las Vegas ( …) Donaríem una mica de tensió al relat amb la ex-nòvia del pintor… Es dirà Sarah Jessica Bradshaw i serà una exitosa columnista, addicte a les pastilles i al sexe (…) I no. No pateixis. No caurem en els tòpics… El nuvi català de la noia no serà torero (…) I per descomptat que no es podrà veure un pit! (no sigui que ens censurin la pel·lícula).

(…) No no pateixis pel pressupost… Està tot arreglat… A NY estàn entusiasmats amb la idea… Fa dies que es fan palles (…) No. Encara no tinc títol. Mai poso títol fins que acabo de muntar… Però la columna vertebral seran tres paraules… Montserrat Maria NY…

Extracte d'una conversa (telefónica)

(…) la historia bàsicament es tractaria de dues noies catalanes (una dissenyadora i l’altra propietària d’un restaurant de moda). Viatgen a New York a passar l’estiu al loft d’uns amics (…) totes dues s’emboliquen amb un bohemi i milionari pintor que viuria a un edifici industrial de Brooklin (…) Podríem fer una escena a la estàtua de la llibertat, una a China Town, una a Central Park, una al Moma, una a un terrat (…) Podem aprofitar elements clàssics de l’entorn… Sempre conduiran Cadillacs, menjaran hamburgueses, aniran a concerts de clarinet, veuran vi a les escales d’incendi, compraran llibres a botigues jueves (…) Podrien fer un viatge a Las Vegas ( …) Donaríem una mica de tensió al relat amb la ex-nòvia del pintor… Es dirà Sarah Jessica Bradshaw i serà una exitosa columnista, addicte a les pastilles i al sexe (…) I no. No pateixis. No caurem en els tòpics… El nuvi català de la noia no serà torero (…) I per descomptat que no es podrà veure un pit! (no sigui que ens censurin la pel·lícula).

(…) No no pateixis pel pressupost… Està tot arreglat… A NY estàn entusiasmats amb la idea… Fa dies que es fan palles (…) No. Encara no tinc títol. Mai poso títol fins que acabo de muntar… Però la columna vertebral seran tres paraules… Montserrat Maria NY…

La mare que et va Paris!

Diu que els nens quan neixen porten un pa sota el braç (…) Diu tantes coses (…) Per què?. Què vol dir exactament?. N’hi ha molts de tipus de pans. No té res a veure un pa de motllo, un pa de figues o un pa dur… o un pa de pessic (…) I diu un munt de tonteries sobre la forma de les panxes de les prenyades (¿?) I no sé què dels nens de les mares i de les nenes dels les pares (…) Que vols que t’hi digui…

(…) També diu que els nens venen de París… I jo, el que sé de París és que m’agrada molt, que també allà (avui) és diumenge,  i que l’amic Luís -altra època camioner- que ha estat 20 cops a Paris, no ha vist la Tour Eiffel.

El teu gat lleig

Jardinet del Raval 2009. (c) Xavier Bertral

No he vist mai un gat lleig -a excepció de jo mateix- i no em puc creure el que llegeixo al blog de l’amic Enriketo… Una preciosa historia de gats amb un final trist (…) M’ha fet recordar-me de la Peggie -la taca negra de la meva germana- que fa poc va morir.

La Peggie gairebé sempre estava tranquil·la. Alló que en diuen observava i punt… Distreta (…) Està bé el repertori de cares dels gats… N’hi ha moltes (…) I sent sincers. No importa la cara que faci el gat… Les persones sempre serem més lletges.

53 Jahre Elefantentreffen

(…) Avui no tinc un bon dia. Potser el que em passa, és que m’avorreixo. Tinc festa i no se que fer, i em posa de mala llet (…) Només puc pensar en la Elefantentreffen i el temps que m’hi separa em sembla de més. Com quan -de nen- no pots dormir per anar a algun lloc que desitges molt (…) Com els gats, quan de cop es crispen (…) Potser em sobren aquestes vacances que no he planificat… I poden acabar – tot i que espero que no sigui així- com el preludi d’una liquidació (…) Potser em posa nerviós l’imprevisible… I ja se sap que aquesta crisi és -certament- imprevisible.

 

Mosca

A veure… Diuen al Telenoticies que al 2018 hi haurà un 53% de nens i avis i un 47 % d’adults en edat laboral. O sigui jo (com jo, vull dir)… I sembla ser que això no havia succeït mai (¡!) Mai abans hi havia hagut menys treballadors que nens i jubilats.

(¿?) I l’atur?, la crisi, EROs, deslocalitzacions, precarietat, ETTs, subcontractació (…) No ho entenc. Si hi ha menys gent per treballar cóm és que cada cop hi ha menys llocs de treball i més atur… I l’economia creix?. I els nens i avis tindran uns serveis i pensions amb les aportacions dels que treballen? (…) No entenc res. Juro que no entenc res! (…) Potser hauré de seguir sent nen… I si no, mirar de ser mosca.

Sang

(…) Tot ha començat amb una trucada de la companya Maria Jesús. Deia no sé què d’un apunyalament a prop d’EFE… Un sprint de 246m -dos carrers de l’Eixample- han sigut la raó que jo fos l’únic a captar una imatge d’aquest individu… D’aquest suposat home que ha apunyalat repetidament al coll la seva exparella… I no l’ha mort gràcies a tres homes que s’han ficat pel mig.

(…) I allà estava jo, fent fotos. Desconcertat i descol·locat. Igual que els mossos, els testimonis, els metges (…) I algunes persones em deien “retrata’l bé aquest fill de puta. Que tothom el vegi”… Aquest fill de puta, que amb la mirada una mica perduda, i amb un tranquil·litat impressionant explicava a un mosso que s’havia ferit en una mà amb el seu propi ganivet.

(…) I aquesta foto no es pot reproduir… És (c) d’EFE (tot i que ho faig perquè també és meva) (…) I per molt que vulgui tampoc puc reproduir la cara d’espant de la gent que ho ha vist. Ni el terror que -suposo- haurà sentit la dona apunyalada.

(…) I tot i això no serveix per a res. La foto no ha servit per a res. I això m’atabala. I ni tant sols sé si la dona està bé o no. I he passat tot el dia accelerat -amb l’adrenalina a cent- i m’he acabat trobant malament. I la sang era vermell clar… I n’hi havia molta… I el cabró aquell mirava amb una tranquil·litat que m’ha posat malat… I he vist la foto a totes les teles (i no canvia res)…

 

Sabó de mans

Hòstia! Quina bestialitat de dia… 15 hores… I les últimes 7 de guàrdia davant del jutjat, per acabar fent una més que dubtosa foto d’una furgona dels Mossos –Quin fred que feia!– a les tantes de la nit (…) Però ara -avui- això ja és historia. em toca caminar i punt.

L’objectiu són unes -crec- merescudes vacances… I tant se val si no hi ha camí. El fas i ja està (…) I el mal d’esquena me l’aguanto. I la mandra. I el mal de cap… Ara me l’aguanto. Ara toca caminar. I no mirar massa enrere -per no saturar-me- ni massa endavant. I tocar una mica de fusta -no sigui que tot s’esguerri-.

(…) Tan sols caminar. I sembla un bon dia per començar -com qualsevol altre- per que a la ràdio diuen que “hi ha normalitat a la majoria de vies”, tot i que també diuen que el proper any Espanya entra en recessió (uf).

Un dia en  què he retrobat una amiga (hola Rebeca), i on a casa estrenem un sabó de mans que vam portar en moto des de Plivitce… Un dia qualsevol (…) Un bon dia per caminar amb la meva estimada -i la nenapanxa– i anar a l’Eroski, i dinar d’hora… Avui també toca treballar.

I què hi farem… Aquest és el camí. I amb una mica de sort, no em tocarà doblar jornada -aquest cop que s’ho mengi un altre- i al futbol -espero- no farà tant de fred com em penso que farà… O almenys aniré mes preparat que ahir. O al menys les fotos valdràn més la pena.