Tot està per fer

Que divertit el matí d’ordinador, frankfurt i coke… I és que feia tant que no perdia unes hores amb l meva petita pantalla de 10’… I navegar i tafanejar…I veure que tot està per fer…Que  un tal Raffaele Bendandi diu (va dir) que avui desapareixerà Roma (…) I el Duran diu que la Salgado és “un mur”… I fa calor, i una gata en cel maula al terrat del costat, i un gos està molt esvarat per que la sent maular i encara em queda una estoneta per anar al diari i això em fa feliç i enyoro a la nena, però avui és una enyorança “bona” (…)

Una habitació plena de gats

Li pregunten a la nena de la tele -” I tu com vas dir que volies l’habitació? “- i diu la  princeseta -” plena de gats “- (…) I llavors els seus pares segueixen ensenyant orgullosos la resta del piset… La cuina que mai fan servir, la “joya de la corona“, el sofà de mirar futbol… Però jo ja m’he dispersat… Ho miro, però ho miro a mitges, mentre penso en la meva habitació de petit… Els meus gats. Les mans plenes d’esgarrapades… M’encantava portar les mans esgarrapades… Tant com m’agrada ara portar-les guixades de boli, i amb olor de  Suavinex (…) I alguna esgarrapada de la meva gateta (…) I aquells a la seva bola… La piscina il·luminada, la sala de jocs, el “caprichito” d’estil japonès…

Me estoy quitando

Ja ho van dir ells… Solamente me pongo de vez en cuando (…) I sembla que tornen els tancaments. Tornen les tantes de la nit a una redacció. I l’emoció de saber que l’endemà res no val. Que tot comença de cero (…) Torna tot… I jo me pongo de vez en cuando (…) Ara és de vez en cuando. A partir del 28 el vez en cuando serà diari (…) I cóm li explico a l’Emma? Com li dic que ja no passa tardes senceres amb el papi? com aguanto? (¿?) Li explicaré. Quan sigui més gran li explicaré que el papa és aixo el que sap fer… Que és això el que li agrada, el que ha fet sempre (…) Que així va conèixer la mama (¿?) O no…Potser millor no explicar-li res. Només faltaria que volgués ser periodista!.

Ja em puc morir (com qui diu)

Una mica d’aquí i una mica d’allò. Moltes coses i cap nexe comú. tot es barreja. Mil fragments que el cap no ordena. Tot són experiències. Tot molt intens… Ara visc molt intens. Concentrat. Moltes emocions i molt ràpides (…) I no paro de pensar en l’Emma. De bon matí… Aprenent a ballar rock (…) I els mil i un merders a la feina (…) I un director de diari que dina amb fotògrafs (ara ja em puc morir tranquil!)… I converses de càmpings. I torno a pensar en l’Emma (…) m’assebento que la mare del Melcion està molt i molt orgullosa del seu fill (què deu fer  l’Emma…) Més (massa) coses . Ara ja gairebé em perdo… Òsties. Em sento molt bé. Molt útil… I per fí l’Emma…També depressa. Sopar i dormir que està molt cansadeta.

L’H

Ni cinc minuts des-de casa i ja sóc a L’Hospitalet. Amb un txixarra de 75 cc. Com quan era jovenet (…) 3ª… 4ª… Els semàfors m’ajuden. En un plis deixo enrere casa l’Alfonso, la Farga i el carrer on vivia la meva primera nòvia (!). Ara toca la súper corba davant del Metro Torrassa… La Vespa bota que no vegis. Trepitjo fre de darrera (…)  La pujada de Montseny. La baixada. El que va ser el Cine Romero (On jo vaig veure totes les pel·lis de Bruce-Lee i Bud Spencer)… Passo per davant de la que va ser la meva primera casa, el meu primer carrer, la guarde, la botiga del sr. Jesús, la perruqueria del “mariquita”,  i a punt estic de parar a comprar un Bony o una Pantera Rosa a la Granja Vallejo! (…) Ara ja és un moment… Madrid, Berlín,París, Viladomat, Borrell… Ja sóc a la feina (…) Què estrany em sento… No sé si és perquè porto una moto dels 80, perquè passo per on passava fa 20 anys o perquè (Ara sí. Per fi) tinc una Vespa.

oxyaction

No se si va ser la  prokeratina,  l’oxyaction o les isofablones, però la qüestió és que després del cafè i els croissants varem decidir-nos a repetir la foto de fa uns anys (…) I no vull ni saber que pensava el cambrer que va viure tota l’escena assegut davant un plat de macarrons (…) I ara què?. Doncs res. Ara res.  I ja m’ocuparé jo de dir-li al Marc (que ja me’l conec) que ni parlar-ne de convertir-ho en un clàssic!

bossa de plàstic

Una pel·lícula. No recordo quina. Una escena (massa llarga) d’una bossa de plàstic que balla moguda pel vent. Silenci (…) l’únic que recordo és que l’escena em va semblar llarguísima. Com la del vaixell de vela latina de “La mirada d’Ulisses”. Com la majoria d’escenes d’aquella pel·li que es deia no sé què de les pomes… Iraniana era (crec). I jo tenia mal de coll i son i duia un jersei molt gruixut que no volia treure’m perquè a sota només portava una samarreta interior que crec feia una mica de pudor de suor (…) Era al Verdi i jo anava amb la meva amiga Asther (…) Tot plegat una escena massa llarga per a un blog.

cebolleta

Semblàvem una mica abuelos cebolleta, aquest migdia parlant dels “altres” temps. Quan el periodistes viatjaven, quan els gossos es lligaven amb llonganisses ( ja ha plogut collons). Ara tinc unes quantes arrugues més (¿?) quina és la línia de la vida? mai ho he sabut… No se. Collons! Sempre he tingut a les mans tantes línies? (com em quedarien els dibuixets que li fan a l’Emma a la guarde?) (…) Pff! la guarde… Nino Pitirolo!. La senyoreta Josefina (…) deixem-ho correr. Em quedaré amb no ser un abuelo, tot i poder semblar una cebolleta.

Y Wendy creció

Quin munt de fotos on tú hi surts Asther!… Records de molts (no tants) anys. I alguna raresa, com el text de la Wendy.  Més textos, aquest cop meus, on et vaig agafar el nom en préstec (…) Vaig veure’m reflectit al retrovisor d’un Wolkswagen Escarabat. Era un gat. Un enorme gat roig (com els regalitxos), amb bigotis com agulles de punt. Em va fer somriure?. Somriure al que tothom va respondre psssss… pppsssss… pppssppppssppp… pppsssss. Vaig estirar-me al costat de la Marhiona, a prendre el sol. De reüll mirava l’Asther. Volava a tota velocitat, damunt del gronxador. Les seves trenes volaven i el short tot just li tapava el cul. Una Lolita llançada a l’aire a tota velocitat (…) Quants anys sent amics!. Quants anys de viatges a Madrid… Encara ara (i mira que ha plogut) et trobo a faltar. I com sempre (per agafar-te) hauré d’esperar el 28 de Maig… I mai et perdonaré que regalesis la meva samarreta del Pixies!

To be happy

Miro d’aprendre a estar content. A no mirar tot enfadat. A no esperar estar content per escriure el blog. Per pintar. Per somiar (…) Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma bla,bla,bla (…) I Mahoma sóc jo. I la muntanya és la muntanya, però tampoc és tanta muntanya. Muntanyes més grans s’han conquerit. O potser no s’han conquerit, però algú o altre hi ha pujat… I jo (sense sertralina), sóc més humà, menys serotonínic, però això no vol dir que no pugui enfilar-me a qualsevol muntanya (…) Ja ho he fet abans… I no tenia una preciosa nena per ajudar-me!. Una Emma per fer-me feliç.