L’H

Ni cinc minuts des-de casa i ja sóc a L’Hospitalet. Amb un txixarra de 75 cc. Com quan era jovenet (…) 3ª… 4ª… Els semàfors m’ajuden. En un plis deixo enrere casa l’Alfonso, la Farga i el carrer on vivia la meva primera nòvia (!). Ara toca la súper corba davant del Metro Torrassa… La Vespa bota que no vegis. Trepitjo fre de darrera (…)  La pujada de Montseny. La baixada. El que va ser el Cine Romero (On jo vaig veure totes les pel·lis de Bruce-Lee i Bud Spencer)… Passo per davant de la que va ser la meva primera casa, el meu primer carrer, la guarde, la botiga del sr. Jesús, la perruqueria del “mariquita”,  i a punt estic de parar a comprar un Bony o una Pantera Rosa a la Granja Vallejo! (…) Ara ja és un moment… Madrid, Berlín,París, Viladomat, Borrell… Ja sóc a la feina (…) Què estrany em sento… No sé si és perquè porto una moto dels 80, perquè passo per on passava fa 20 anys o perquè (Ara sí. Per fi) tinc una Vespa.

oxyaction

No se si va ser la  prokeratina,  l’oxyaction o les isofablones, però la qüestió és que després del cafè i els croissants varem decidir-nos a repetir la foto de fa uns anys (…) I no vull ni saber que pensava el cambrer que va viure tota l’escena assegut davant un plat de macarrons (…) I ara què?. Doncs res. Ara res.  I ja m’ocuparé jo de dir-li al Marc (que ja me’l conec) que ni parlar-ne de convertir-ho en un clàssic!

Dia i nit

Ostres!. Un e-mail de la Roser!. Des-de Xile (…) Quan de temps sense saber d’ella. Viu allà, te feina (i de periodista!. I fixa!!. I a France Press!!!). Increïble. Amb tot el que s’enfonssa al món i aquesta és plantilla d’ AFP, i aquí estem a punt de treure un diari (amb edició paper !!!!). Potser si que la premsa sortirem de la crisi (…) Ara toca respondre l’e-mail. Allà deu ser de nit. Si aquí és de dia allà és de nit… Això és clar, però quina hora és ara a Santiago de Xile? (…) No se. No vull pensar. Aquest cap de setmana no. Li vaig prometre al Cesc que el cap de setmana desconnectaria el disc dur (    )

bossa de plàstic

Una pel·lícula. No recordo quina. Una escena (massa llarga) d’una bossa de plàstic que balla moguda pel vent. Silenci (…) l’únic que recordo és que l’escena em va semblar llarguísima. Com la del vaixell de vela latina de “La mirada d’Ulisses”. Com la majoria d’escenes d’aquella pel·li que es deia no sé què de les pomes… Iraniana era (crec). I jo tenia mal de coll i son i duia un jersei molt gruixut que no volia treure’m perquè a sota només portava una samarreta interior que crec feia una mica de pudor de suor (…) Era al Verdi i jo anava amb la meva amiga Asther (…) Tot plegat una escena massa llarga per a un blog.

cebolleta

Semblàvem una mica abuelos cebolleta, aquest migdia parlant dels “altres” temps. Quan el periodistes viatjaven, quan els gossos es lligaven amb llonganisses ( ja ha plogut collons). Ara tinc unes quantes arrugues més (¿?) quina és la línia de la vida? mai ho he sabut… No se. Collons! Sempre he tingut a les mans tantes línies? (com em quedarien els dibuixets que li fan a l’Emma a la guarde?) (…) Pff! la guarde… Nino Pitirolo!. La senyoreta Josefina (…) deixem-ho correr. Em quedaré amb no ser un abuelo, tot i poder semblar una cebolleta.

Molinou

Doncs mira noi, sí. Ara hem decidit fer un teatre. I si. Ja se que els espectadors van a la baixa, però que vols que t’hi digui. No sóc jo qui s’ho ha inventat, jo només hi faig un petit numeret (…) Em vesteixo de travelo, saps? I ballo una mica. I canto també!. A que no sabies que cantava! (…) I tenim molts números… És molt variat… Unes noies super sexys (tot dents i tetes) fan una coreografia. I alguna cantant d’aquelles picarones (que tant agraden). Ah! sí… I algunes aparicions ocasionals de grans estrelles!… I un munt de nois  super catxes i depilats!…  Ja veuràs com s’omple això de public femení (…) I ja et dic… Ni idea del futur i això ( no se) jo el que vull és ser artistes i passa-ho bé. Que vols que et digui, si sóc així.

House

M’agrada aquest Ministre de Sanitat xilè,  fent rodes de premsa amb la bata de metge… No he pogut fixar-me si duia l’estetoscopi al coll, però tampoc m’estranyaria. A l’estil House. Opera, fa tot tipus de proves, aten igual una prenyada que a 33 miners soterrats o a un miler de periodistes. M’agrada el seu estil. Humanista (…) Com aquell al que li agraden els gats, juga a basquet amb dues cistelles juntes i una pilota de rugbi, i és debot de Sant Antoni Abad… I tot això vivint a una masia preciosa i privilegiada…I a prop de Barcelona!… I sense despentinar-se.

Semàfor intel·ligent

El cartell ho diu ben clar. Pressupost destinat a la instal·lació de semàfors intel·ligents (…) I no és pas barat, el tema… Tants mils de euros, dividit a tants semàfors…. Dona tants i pico euros per intel·ligència (…) Llavors… Suposant que cada semàfor sigui el doble de intel·ligent que una persona (de mitja)… Doncs tancs i pico x 2. Ja està. Cada individu (semàfor) es pot valorar en un grapat d’euros (¿¡) podríem fer això també amb les persones, i així estalviar-nos percentatges d’intel·ligència que no es faci servir… Aquella intel·ligència que a alguns se’ls suposa però que mai s’ha vist per enlloc… També podríem posar a fer feines d’un molt intel·ligent a varis menys intel·ligents però més econòmics… Així de pas es farien companyia.

El passatger (1ª postal des de la fonda)

 

 

De vegades les coses venen de cop (de vegades no) (…) I començo feina. I mai “començo” va tenir tant de significat… Començo jo i comencem molts. farem un diari… L’Ara (…) I ” La fotosíntesi”  tindrà una segona vida (…) A la Fonda Almayer (…) I avui em sento el passatger (de l’Iggy), aquesta nit sóc el passatger. Em quedo sota el cristall. Miro la meva finestra tan brillant. Veig els estels sortir . Veig el cel brillant i buit. Sobre el cel esquinçat de la ciutat. I tot pinta bé aquesta nit. I  Canto la  la  la  la  la la la la  la la  la la la (…)