Lufslottet som sprängdes

De nou segrestat per la Lisbeth Salander. No puc desenganxar-me d’aquest (tercer) llibre de Millenium (…) Un títol curiós… “La reina en el palacio de las corrientes de aire” (…) Títol o traducció curiosa. no se. El títol original és “Lufslottet som sprängdes” (ni idea de que vol dir) i que el Google -que tot ho sap- diu que vol dir “Lufslottet que explotó” (¿?) I Lufslottet diu -el Google- que vol dir lufslottet (i no avanço). Això comença a ser una investigació en tota regla. Una investigació estil Salander (…) Per enlloc hi surten reines ni palaus ni corrents d’aire (…) I això em fa pensar que fa dies que no puc obrir el balcó del darrere… Massa corrent d’aire per la meva reina.

guardar como…

Pobre Martona. 7 anys i te malsons per que no sap guardar como… (…) Ja ho te això de la tecnologia, que et fa patir. No és que sigui difícil. El que passa és que sempre hi ha alguna cosa que falla. Però ella ho te millor que nosaltres (i no parlem del fòssils dels nostres pares). Per que ella ho sabrà fer tot sense estudiar-ho… No li caldran les classes de Basic, ni fitxes pràctiques d’informàtica (…)

Això sí. Haurà d’aprendre a guardar como. I a guardar, passar pàgina, oblidar, superar, plorar per desfogar-se, ser sincera, fer bona cara, la adolescencia,  enamorar-se (etc).

I no tindrà fascicles… I amb una mica de sort no tindrà massa malsons.

.

garrofes

(…) Tu diràs!. És clar que no m’agrada. I menys la parafernalia de cables ordinadors i nervis (…) I en el fons tot és caspós i burocràtic i caduc (…) Tant me fot. És una feina com qualsevol altre. Una bona feina. Alimenticia (…) Poc importen les meves fotos, ni les bones fotos, ni les fotos… Tot és el mateix segons qui mira. O això diuen per aquí… bla bla bla fer les fotos amb un telèfon, bla bla bla Photoshop… bla bla Internet (diuen) (pfff!?) Gris!, però la meva vida és llums, colors, petons, cançons… i la meva filla. I d’aquí una estona plegaré i aniré a petonejar-la… I ja està… (Emma) El papa avui ja s’ha guanyat les garrofes.

χρόνος

Tot el temps és caca, teta, còlic, bany… mirar-la. Mirar com dorm, somriu (quan somia)… Mirar-la quan no fa res (…) No existeix el temps sense ella. I passem quinze dies en un minut. Passen dues setmanes en una nit. I t’ha semblat una nit massa curta (…) I t’has llevat en semi consciencia per descobrir que ets hiper-pacient.

I a hores d’ara no se si és temps que sobra o que falta(…) Temps que no hi es. El temps del blog, de l’avorriment, el temps de quan arribes massa aviat a un lloc. Simplement ha desaparegut. Aquest temps ha desaparegut.