gateta

Es que no se que dir-te gateta. Tot sona Pàmfil. Tot sona a baba (… ) Es que vaig flipar tant al veure’t. I la olor que no vull – ni podria- oblidar.

(…) I mira per on portaves un triplet sota del braç. Ai! l’avi si et veies. Si ho veies(…) Si veies com el Messi volava -pel damunt de Roma– mentre tu feies els primers àpats a base de calostre!

Potser sí que te m’assembles ( A mi i al teu avi)… No se… Tant me fa (…) Saps Emma?. Ja fa cinc dies que em vaig enamorar de tu (I ja somio el nostre sidecar).

15

(…) 

(…) Canta la Ruth “quinze son quinze, quinze,quinze quinze, quinze son quinze, quinze quinze son…” (…) O alguna cosa que s’assembla (que vol ser això).

Quinze son també els gats d’una casa okupa a Granada… Una casa okupada que avui sorteja quadres per evitar un desallotjament (…)

Ho llegeixo a Radio Granada. Parla del curiós cas d’un tal Juan José Garfia (una mena de vaquilla). Parla de la casa (…) Dels quinze gats no en parla…

 

Poblenou. BCN.  Primavera 2009 (c) Xavier Bertral

Mädchen lächelt

(…) Contagiar-me! vull contagiar-me del somriure de la  Nina (Mädchen lächelt). De la força del cor de la meva nena de la panxa. De la dolçor de la Marta

Agafar tot el que avui m’ha tocat la pell i quedar-m’ho (quedar-m’hi) per sempre (…)

I potser avui -també- oblidar la sertralina… I tenir una Wolksvagen California  per anar amb uns amics de viatge.

Noies (una mica massa) primes

L’únic Land que havia vist al saló era Rover. I ara apareix el Lorenzo -el motorista sobraillo aquell- i porta un còmic del seu land (se’m posa la pell de gallina). El guió del tbo és d’ell mateix (…) Ell i el seu món (el seu món i ell). L’any passat una biografia… Primera pedra de la bibliografia…És que no tinc paraules.

Al còmic hi surt el Nadal -i ell li guanya un partit de tennis- el Nacho Vidal (¿?) l’Eto‘o, el Puyol, l’Stallone. (En fí) Tot un abans i un desprès en el món de la bande desinée.

(…) I la cirereta!. Ara m’explica l’amic Paco que el motorista gladiador demana permís a Yamaha per pintar la moto dels colors del Barça (!¡)

Vaja. Em recorda a un pilot italià (diguem-li Rossi) pluri campió, que l’any passat va pintar la moto quan la selecció italiana va guanyar el mundial… Que original nano… potser el proper llibre haurà de ser de màrqueting, o de disseny gràfic…

(Mm¿mm?) Sembla que entre les hostesses el puto còmic te èxit. potser soc massa dur. No semblen males noies. Una mica primes (sempre tenen fred). Segur que el Lorenzo tampoc és un mal noi. Posaria la ma al foc… Se li veu als ulls.

ISO 8601

M’has fet pensar Paco (…) Potser sí que parlo molt d’esports…

Ara que sovint vaig de romà per currar… Ara que no faig el que feia cada dia.. cada dia de la meva vida (…) Potser és -ara que no us veig sempre- que m’enyoro dels partits a altes hores, dels tambors de Badalona, de les tertúlies futboleres del tete (…) O potser el que m’agrada és veure els col·legues dels diaris, els companys -i amics- d’EFE, els amics de l’Avui (…) I m’agrada veure’ls cada dia i no només algun dia (…) Però les coses son així. Ara per ara -i potser sempre- seran així… Un dia de romà, un dia de periodista, un dia de romà, un dia de romà, un dia de romà, un dia de periodista, un dia de …

Feia temps (lo puto gusiluz)

(…) Uf! Encara no m’ho crec!

…Si en feia de temps, que no fotia un salt així. Potser des de el gols de Koeman a Wembley (…) I érem allà. Territori Iniesta. A la rambla on tants dies l’he vist fer un cafetó -de vegades amb els estopa- i on hi te una penya (…) I al meu voltant la gent va embogir. I la Marta feia saltar la nena de la panxa (quina por)… I l’Ana era tot boca i dents. I el Victor de sobte va rejovenir 10 anys (…)

I de sote tot va embogir. Cants, crits, petons… Repetien el gol i la gent el cridaba com si cada vegada en fos un de nou. I jo tenia ganes de plorar (¿?).

I vaig pensa que la nena potser neixeria el dia que el Barça guanyi la Copa  d’Europa (¿?). I vaig pensar que aquell dia m’hauria agradat ser lo puto gusiluz.

(…) I diu l’Iniesta que va ser el dia mes feliç de la seva vida (tu diras!)

El gat i la rata (II)

(…) En diuen jugar al gat i la rata (no?). Allò d’amagar-se l’un de l’altre… I aquests dos -del terrat- s’han passat tota la tarda jugant-hi (…)

I aquest matí soc jo el que he jugat am un munt de gats… Al Cementiri del Poblenou. Com tots els cementiris és ple de gatots que diria el Marcell·í (…) I jo només volia fer unes fotos… I ells només volien… No sé què volien, en tot cas sí que sé el que no volien.

No volien que m’apropés massa. No tenien por, però no ens coneixíem (…) Son així els gats… Per a ells és més que un joc, això del gat i la rata.

Im pressionant

Quin partit dissabte!. I això quedarà per sempre. La Nena de la panxa (que gairebé ja no cap dins la panxa) creixerà sentint parlar-ne. Com jo vaig escoltar histories del Kubala (enterrat al costat del meu pare) del barça de les cinc copes, del Cruyff (els reis van dur-me’n la samarreta) (…) I l’Emma escoltarà les histories dels sis gols, dels Xavi, Iniesta, Puyol, Messi, Valdés, Piqué… Del Guardiola.

Fins i tot sentirà explicar-ho al seu pare (…) Caram el meu pare!… Com li hauria agradat (…) Hauré d’explicar-li a l’Emma que el seu avi era molt culer i de petit em duia al camp (…) Hauré de dur la nena al futbol i explicar-li aquestes coses…