Y Wendy creció

Quin munt de fotos on tú hi surts Asther!… Records de molts (no tants) anys. I alguna raresa, com el text de la Wendy.  Més textos, aquest cop meus, on et vaig agafar el nom en préstec (…) Vaig veure’m reflectit al retrovisor d’un Wolkswagen Escarabat. Era un gat. Un enorme gat roig (com els regalitxos), amb bigotis com agulles de punt. Em va fer somriure?. Somriure al que tothom va respondre psssss… pppsssss… pppssppppssppp… pppsssss. Vaig estirar-me al costat de la Marhiona, a prendre el sol. De reüll mirava l’Asther. Volava a tota velocitat, damunt del gronxador. Les seves trenes volaven i el short tot just li tapava el cul. Una Lolita llançada a l’aire a tota velocitat (…) Quants anys sent amics!. Quants anys de viatges a Madrid… Encara ara (i mira que ha plogut) et trobo a faltar. I com sempre (per agafar-te) hauré d’esperar el 28 de Maig… I mai et perdonaré que regalesis la meva samarreta del Pixies!

Flor de maig

Tot i que una flor no fa prima Vera, el blog que escriu l’amic Alguersuari -i les seves motos- m’alegra aquest matí fosc i refredat. Mati que passaré amb l’amic Joanillo -que ja en fa 40!- i amb la meva estimada i la nena de la panxa (…) Amb banda sonora del Pearl Jam (…) Matí d’Oceano Mar – “O sea…, fijaos ahí, donde llega el agua…, sube por la playa, luego se detiene…, eso es, precisamente ese punto, donde se detiene (…) es eso lo que estudio (…) Ahí acaba el mar”.

Dissabte que he començat amb Rinomer i espero acabar amb un mojito (…) Floretes que -aquest cop sí- fan prima Vera (que diria la Bibi).

Ostres!

Jo no sóc el noi trist i solitari – potser d’abans- I de fet no crec haver-ho estat mai -trist-.

(…) I els vostres e-mails, missatges, Blogs, m’hi han fet posar-me’n de trist collons! (…) I ara què en faig de la tristor? On la guardo, que no faci nosa (¿?)

Sort que ahir vaig anar a veure el Brunito -i el vaig banyar, donar el sopar i jugar- i els seus riures no em van deixar sentir-me trist (…) I la meva estimada – i la panxa que creix- no em van deixar ser solitari. Ser El niño ostra (…)

I sort que en el fons m’agraden els vostres missatges, i m’agradeu vosaltres -fins i tot l’Alfonso– al que no sé si li  agradarà saber, que li he ensenyat a dir als nens, “Alto como un pino… Tonto como un pepino!”.