Una habitació plena de gats

Li pregunten a la nena de la tele -” I tu com vas dir que volies l’habitació? “- i diu la  princeseta -” plena de gats “- (…) I llavors els seus pares segueixen ensenyant orgullosos la resta del piset… La cuina que mai fan servir, la “joya de la corona“, el sofà de mirar futbol… Però jo ja m’he dispersat… Ho miro, però ho miro a mitges, mentre penso en la meva habitació de petit… Els meus gats. Les mans plenes d’esgarrapades… M’encantava portar les mans esgarrapades… Tant com m’agrada ara portar-les guixades de boli, i amb olor de  Suavinex (…) I alguna esgarrapada de la meva gateta (…) I aquells a la seva bola… La piscina il·luminada, la sala de jocs, el “caprichito” d’estil japonès…

Me estoy quitando

Ja ho van dir ells… Solamente me pongo de vez en cuando (…) I sembla que tornen els tancaments. Tornen les tantes de la nit a una redacció. I l’emoció de saber que l’endemà res no val. Que tot comença de cero (…) Torna tot… I jo me pongo de vez en cuando (…) Ara és de vez en cuando. A partir del 28 el vez en cuando serà diari (…) I cóm li explico a l’Emma? Com li dic que ja no passa tardes senceres amb el papi? com aguanto? (¿?) Li explicaré. Quan sigui més gran li explicaré que el papa és aixo el que sap fer… Que és això el que li agrada, el que ha fet sempre (…) Que així va conèixer la mama (¿?) O no…Potser millor no explicar-li res. Només faltaria que volgués ser periodista!.

Ja em puc morir (com qui diu)

Una mica d’aquí i una mica d’allò. Moltes coses i cap nexe comú. tot es barreja. Mil fragments que el cap no ordena. Tot són experiències. Tot molt intens… Ara visc molt intens. Concentrat. Moltes emocions i molt ràpides (…) I no paro de pensar en l’Emma. De bon matí… Aprenent a ballar rock (…) I els mil i un merders a la feina (…) I un director de diari que dina amb fotògrafs (ara ja em puc morir tranquil!)… I converses de càmpings. I torno a pensar en l’Emma (…) m’assebento que la mare del Melcion està molt i molt orgullosa del seu fill (què deu fer  l’Emma…) Més (massa) coses . Ara ja gairebé em perdo… Òsties. Em sento molt bé. Molt útil… I per fí l’Emma…També depressa. Sopar i dormir que està molt cansadeta.

Poll

Potser ara sí que ens començaran a entendre als catalans!. El Google diu que ” Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica” vol dir  “Una gallina pinta, pipirigorda, pipiripintiva y sorda“… I està molt bé!. Sembla mentida (…) Serà la falta de costum (…) És clar, veient ahir a l’APM un tio dient que a Catalunya es parla català per demanar crèdits… Que és una llengua de xantatges… No se; em va deixar una mica trist saber que algú pot dis això i que sigui gratis (…) Això sí. La tristor m’ha marxat amb la conversa apassionada d’una Doctora de la Facultat de Farmàcia, que entusiasmada m’ha explicat el que era un paràsit… I (per fer-ho fàcil) m’ha parlat de Alien… I fixa’t te raó la Mercè… L’Alien creix dins i foga-cita la seva víctima…Això si (s’ha de ser positiu) arriva un dia en que marxa.

L’H

Ni cinc minuts des-de casa i ja sóc a L’Hospitalet. Amb un txixarra de 75 cc. Com quan era jovenet (…) 3ª… 4ª… Els semàfors m’ajuden. En un plis deixo enrere casa l’Alfonso, la Farga i el carrer on vivia la meva primera nòvia (!). Ara toca la súper corba davant del Metro Torrassa… La Vespa bota que no vegis. Trepitjo fre de darrera (…)  La pujada de Montseny. La baixada. El que va ser el Cine Romero (On jo vaig veure totes les pel·lis de Bruce-Lee i Bud Spencer)… Passo per davant de la que va ser la meva primera casa, el meu primer carrer, la guarde, la botiga del sr. Jesús, la perruqueria del “mariquita”,  i a punt estic de parar a comprar un Bony o una Pantera Rosa a la Granja Vallejo! (…) Ara ja és un moment… Madrid, Berlín,París, Viladomat, Borrell… Ja sóc a la feina (…) Què estrany em sento… No sé si és perquè porto una moto dels 80, perquè passo per on passava fa 20 anys o perquè (Ara sí. Per fi) tinc una Vespa.

oxyaction

No se si va ser la  prokeratina,  l’oxyaction o les isofablones, però la qüestió és que després del cafè i els croissants varem decidir-nos a repetir la foto de fa uns anys (…) I no vull ni saber que pensava el cambrer que va viure tota l’escena assegut davant un plat de macarrons (…) I ara què?. Doncs res. Ara res.  I ja m’ocuparé jo de dir-li al Marc (que ja me’l conec) que ni parlar-ne de convertir-ho en un clàssic!

Dia i nit

Ostres!. Un e-mail de la Roser!. Des-de Xile (…) Quan de temps sense saber d’ella. Viu allà, te feina (i de periodista!. I fixa!!. I a France Press!!!). Increïble. Amb tot el que s’enfonssa al món i aquesta és plantilla d’ AFP, i aquí estem a punt de treure un diari (amb edició paper !!!!). Potser si que la premsa sortirem de la crisi (…) Ara toca respondre l’e-mail. Allà deu ser de nit. Si aquí és de dia allà és de nit… Això és clar, però quina hora és ara a Santiago de Xile? (…) No se. No vull pensar. Aquest cap de setmana no. Li vaig prometre al Cesc que el cap de setmana desconnectaria el disc dur (    )

bossa de plàstic

Una pel·lícula. No recordo quina. Una escena (massa llarga) d’una bossa de plàstic que balla moguda pel vent. Silenci (…) l’únic que recordo és que l’escena em va semblar llarguísima. Com la del vaixell de vela latina de “La mirada d’Ulisses”. Com la majoria d’escenes d’aquella pel·li que es deia no sé què de les pomes… Iraniana era (crec). I jo tenia mal de coll i son i duia un jersei molt gruixut que no volia treure’m perquè a sota només portava una samarreta interior que crec feia una mica de pudor de suor (…) Era al Verdi i jo anava amb la meva amiga Asther (…) Tot plegat una escena massa llarga per a un blog.

cebolleta

Semblàvem una mica abuelos cebolleta, aquest migdia parlant dels “altres” temps. Quan el periodistes viatjaven, quan els gossos es lligaven amb llonganisses ( ja ha plogut collons). Ara tinc unes quantes arrugues més (¿?) quina és la línia de la vida? mai ho he sabut… No se. Collons! Sempre he tingut a les mans tantes línies? (com em quedarien els dibuixets que li fan a l’Emma a la guarde?) (…) Pff! la guarde… Nino Pitirolo!. La senyoreta Josefina (…) deixem-ho correr. Em quedaré amb no ser un abuelo, tot i poder semblar una cebolleta.

Molinou

Doncs mira noi, sí. Ara hem decidit fer un teatre. I si. Ja se que els espectadors van a la baixa, però que vols que t’hi digui. No sóc jo qui s’ho ha inventat, jo només hi faig un petit numeret (…) Em vesteixo de travelo, saps? I ballo una mica. I canto també!. A que no sabies que cantava! (…) I tenim molts números… És molt variat… Unes noies super sexys (tot dents i tetes) fan una coreografia. I alguna cantant d’aquelles picarones (que tant agraden). Ah! sí… I algunes aparicions ocasionals de grans estrelles!… I un munt de nois  super catxes i depilats!…  Ja veuràs com s’omple això de public femení (…) I ja et dic… Ni idea del futur i això ( no se) jo el que vull és ser artistes i passa-ho bé. Que vols que et digui, si sóc així.